5 coses que ens ha ensenyat la pandèmia

Fa cinc mesos el món va canviar. Vam deixar de passejar pels carrers, de treballar a l’oficina, de jugar al parc. Vam convertir casa nostra en un refugi, vam aprendre, de pressa i corrents, a teletreballar. Ara Meet, ara Zoom. Vam cuinar per damunt de les nostres possibilitats. Fa cinc mesos ens vam adonar que la nostra forma de viure, de consumir, de trobar-nos, havia de canviar.

  • Quin sentit té comprar, a preu d’or, uns kiwis procedents de Nova Zelanda? Quin sentit té reduir el consum de carn si després omples la nevera de papaia i alvocats? Els mesos de confinament ens han servit per adonar-nos de la importància de menjar de temporada. Molts de nosaltres vam deixar de comprar a grans superfícies i, per primer cop en molt de temps, vam advertir que, ben a prop de casa, teníem botigues de queviures i fruiteries amb préssecs que feien olor de préssecs, tomàquets que només necessitaven un rajolí d’oli i sal per omplir-nos de felicitat. Fruita, verdura i hortalisses cultivada i collida a pocs quilòmetres, al Maresme o al Parc Agrari del Baix Llobregat. Per cuidar-nos, per ajudar a la pagesia, per no destrossar encara més el planeta, vam recordar la importància de menjar de proximitat.

  • “No surtis de casa” ens repetien, gairebé a diari. Un cop declarat l’estat d’alarma, ens vam veure abocats a un altre canvi d’hàbits: No podíem comprar avui el pa, demà un meló per sopar i divendres el peix pel cap de setmana. Molts de nosaltres vam començar a comprar online. Mentre la majoria de nosaltres teletreballava o es passava el dia a casa mirant les musaranyes, hi havia un sector, el primari, que seguia treballant perquè tinguéssim un plat a taula. Els pescadors anaven a pescar, els ramaders cuidaven el bestiar. Ens vam adonar, ai las, que la pagesia mai ens ha fallat. Que sempre hi són. Ells van ser l’altra cara de la crisi. Fins i tot es van modernitzar i van impulsar, d’un dia per l’altre, la compra en línia!

  • “Quanta gent ha decidit, després dels mesos de confinament, que vol tornar (o anar) a viure al camp?” preguntàvem, l’altre dia, a través de l’Instagram. La resposta va ser aclaparadora: Un 79% de la gent va dir que sí, que se n’aniria, demà mateix, a viure a un poble. Només un 21% seguiria vivint a la gran ciutat. Les xifres, doncs, parlen per si soles: El món rural, que durant tants anys hem menyspreat, torna a estar, potser una mica, en auge. Augmenten, també, els horts urbans. La necessitat de recuperar els valors perduts, els avantatges de viure envoltats de naturalesa. De tenir més contacte amb el nostre territori.

  • Aquests mesos ens hem adonat, amb diverses iniciatives com Llibreries Obertes, que la força de la gent és imparable. O algú, a principis de març, pensava que es vendrien més de 50.000 llibres durant els mesos de confinament? Que petits productors aconseguirien sobreviure a través de la venda en línia?

  • De sobte, anant a la contra de l’individualisme provocat pel capitalisme salvatge, hem començat a pensar en els altres. Hem tret dels marges alguns sectors invisibles, com el primari o la xarxa de petits botiguers que, per sort, encara no ha desaparegut del tot. Ens hem adonat que no podem dependre de grans corporacions que, d’una banda, collen els productors agroalimentaris i, de l’altra, no ens deixen decidir què i com volem menjar. Que cal que posem nom i cognoms als productes que consumim, als venedors. Conèixer el que comprem, el que mengem. Assegurar-nos que tenim una agricultura, una ramaderia i una pesca sostenibles, respectuoses amb el medi i a prop de casa. I que alguna cosa fem malament quan perdem tants pagesos i pescadors.